lunes, 8 de diciembre de 2014

Remember all the memories

Remember all the memories

M'agrada pensar en el passat. Quan hi penses t'adones que tot ha anat de la manera que havia d'anar, és cruel perquè ens passen coses dolentes, però les coses van perquè van. Suposo que es una manera de no estancar-te i pensar que tot és cosa del destí.

Recordo quan parlavem i tot era perfecte, em perdia en les teves paraules, les teves mirades... Recordo quan compartiem la música que ens agradava i parlavem de tot però de res. Aquella era la nostra realitat, boja i estúpida. Cantavem cançons junts, i gastavem el màxim de temps parlant perquè no voliem perdre'l. Semblava un somni, una escena de pel·lícula. Tot estava bé.


-I need to find you

miércoles, 3 de diciembre de 2014

Oh love, won't you take me close to you?

Oh Love, Won't you take me close to you?

Últimament em sento molt frustrada. No m'emplena cap cançó de les que escolto, i això fa que em senti malament. Sé perquè em passa. Perquè no vull escoltar les cançons que em recorden a ell. Ja fa temps tot va quedar en el punt mort en el que havia d'acceptar que oblidar-me era el millor. Però perquè penso en ell? No ho entenc. He estat bé fins ara i tot s'està anat a la merda per culpa seva. Sí. Culpa seva.

Ara mateix sento que em falta alguna cosa. Tot va bé. M'he adaptat perfectament al canvi d'ESO a Batxillerat, estic bé al nou institut, vaig bé amb les notes, estic bé amb les amigues (tot i que trobo a faltar alguna gent), etc. Però noto que em falta alguna cosa. Per què? No ho sé. Però vull deixar de sentir-me així sense haver de capficar'm-hi gaire.


-Qué dificil es olvidar a alguien con quien lo olvidabas todo...

domingo, 2 de noviembre de 2014

Breath a little deeper, shine a little brighter, smile a little bit wider, stand a little taller, sing a little louder, live a little prouder

Breath a little deeper, shine a little brighter, smile a little bit wider, stand a little taller, sing a little louder, live a little prouder

Sento que les coses van bé. Després d'enfonsar-me en el canvi de la ESO al Batxillerat i ensortir-me'n em sento molt bé amb mi mateixa. No m'agradaria canviar res ara mateix. Em sento preparada emocional i físicament pel que sigui. Tinc nous projectes, noves sensacions i noves amistats a la meva vida que m'han ajudat a sentir-me així. Però el canvi més gran ha sigut interior. I només per una petita cosa: acceptació.

Accepta i valora el que tens, i sobretot el teu interior. No deixis que et jutgin per com ets per fora i demostra com ets per dins. És el que realment arriba lluny. Estima't per sobre de tot i viu la vida com vols. És el que de debó val la pena.


-No digas no puedo ni en broma, porque el inconsciente no tiene sentido del humor, lo tomará en serio y te lo recordará cada vez que lo intentes.

martes, 26 de agosto de 2014

'Cause everybody's gonna make it if they try


El triomf és la capacitat de aconseguir el que vols lluitant i sacrificant-te. El triomf no és aconseguir estar amb la persona que estimes, ni tenir una feia de somni, ni una família perfecta, ni diners. El triomf és viure fent el que t'agrada i no esperar res a canvi. El triomf és saber que has guanyat però tens l'ambició de millorar. El triomf és senzill

Conseguir triomfar no és difícil. Conseguir el triomf, arribar als teus somnis, només es basa en una cosa. En un mateix. I per què? Perquè de petits detalls se'n fan grans coses. Aquelles persones que cuiden els detalls i que els tenen en compte és la gent que porta el vaixell a port. Aquella és la gent que arriba llunt, la que aconsegueix l'éxit amb el que li agrada, amb el que fa, amb el que sent. Triomfar és fer el que la vida t'ha obert les portes i sentir-te'n orgullós.


-Tens tota la teva vida per ser gran, però només tens uns quants anys per ser jove.

domingo, 22 de junio de 2014

No hay prisa...

No hay prisa...

Tinc aquella sensació de quan les coses porten molt de temps estancades i tu pots fer que deixin de estar-ho però segueixes igual. I vols que les coses canviin, però no fas res perquè ho facin. També sento com unes ganes immenses de que arribi l'estiu perquè sé que aquest estiu serà l'estiu decisiu, el que ho canviarà tot. Però... tampoc vull que arribi. Tinc aquella sensació del "forever young" que tothom ha tingut algún cop. Aquella sensació de voler que passi el temps però que es quedi estancat sempre a l'estiu, potser viure els mateixos dies molts cops...

Potser estancar-me no és bo. Potser estancar-me em fa patir. Veure que res millora i que tot sembla superior a les teves espectatives és dur. Veure que tothom aconsegueix el que vol i tu no és la pitjor sensació del món. Bàsicament perquè l'enveja és un sentiment molt dolent.


-Tus labios sonrien pero tus ojos lloran. Cada día. Cada noche.

miércoles, 21 de mayo de 2014

Pensamientos de una noche de primavera

Bé, aquest text està originalment escrit en castellà, i com que no volía que perdés l'essencia no l'he traduït. Espero que us agradi.





El agua caliente contrasta con el aire frío típico de una noche de primavera. El agua me empieza a bajar por el pelo y lentamente fluyen mis pensamientos. ¿Cómo pueden las cosas cambiar tan rápidamente? ¿Cómo pueden los sentimientos depender de una cosa tan complicada como es el corazón?

Me cuestiono cosas típicas de un día lluvioso. De un día de esos que sólo te trae recuerdos. Recuerdos de sentimientos tristes o malos. Recuerdos de momentos en los cuales a nadie le importas lo suficiente como para sacarte una sonrisa que llegue realmente y te cure las heridas. O al menos te las tape. Impotencia, rabia, tristeza... Eso es lo que siento cuando pienso en él. Y ahora mismo lo hago, pienso en él.

Pienso en él, en sus ojos y en el modo en que su mirada parece que esté escaneando mi corazón. Pienso en él, en sus labios que cada vez que hablan, parece que hagan que me rompa un poco más. Pienso en él y pretendo que está a mi lado, cogiéndome de la mano y sonriéndome cada vez que vuelvo la cabeza hacia él. Finjo que me encuentra entre toda esa aglomeración de gente. Que él y yo estamos solos, aunque juntos.

Pero nada de esto es real. Estoy hablándome a mi misma, pensando que hay un camino para nosotros, aunque cada día aprenda que sin mí, su mundo seguiría girando. Sigo creyéndome todas esas mentiras. Eso que son simples sueños que aspiran a poder ser reales. A ser reales solo para mí. Y por desgracia, esas imaginaciones vacías de realidad me llenan más que la vida real. Una ficción que más que nada me libra de una rutina que no termino de comprender. ¿Vivimos para querer, o queremos para vivir?

A veces pienso que si deseo una cosa con todas mis fuerzas voy a poder hacer que sea real. ¿Es eso cierto? Lo dudo, sinceramente. Pero a veces creo que soy la única con sueños, con metas, con algún deseo. Pero no. Todo el mundo sueña, todo el mundo desea, todo el mundo quiere, todo el mundo planea...

Pero yo no planeo un para siempre juntos, solo quiero que haya un nosotros formado por él y yo. Aunque sea momentáneo. Quiero sobrevivir a partir de instantes. Instantes como este. Una ducha caliente que rememora recuerdos en un día frío de primavera. Un día no muy bueno en el que he descubierto que me rompo cada vez que me doy cuenta que no estoy entre sus brazos y no me da ese simple abrazo que esperaba. Ese abrazo que creía que no significaría nada dentro de mí. Pero como muchas otras veces en mi vida, me he equivocado.

Dicen que los peores errores son los que no cometemos. Yo quiero equivocarme. Quiero equivocarme con él, ver de manera distinta la vida, errar para aprender. Quiero aprender y dejar de fingir. Porque últimamente solo pretendo una realidad falsa. Finjo que puedo ser feliz cuando en realidad, la sonrisa que me enmascara, es tan dolorosa que me quiebro por dentro, en silencio.

sábado, 10 de mayo de 2014

Ya sé llorar una vez por cada vez que río

Ya sé llorar una vez por cada vez que río

A vegades les coses es torçen, simplement deixen de ser com haurien de ser, perquè no poden seguir igual. I si necessites un canvi, encara que potser al principi necessiten empitjorar per millorar. Abans de sortir el sol, sempre obscureix més. Coses del destí, que fa de les seves sense consultar-te si et va bé abans.

I per molt que intento rectificar, no puc tornar enrere. Està fet i no es por evitar. M'he equivocat perquè em nego acceptar els canvis dels altres quan jo també he canviat. Molt cínic, oi? Potser és que sóc una hipòcrita... 



-Posiblemente los peores errores de nuestra vida, son los que no cometemos.

martes, 8 de abril de 2014

Who is wise never tries to revise what's past and gone

Who is wise never tries to revise what's past and gone

Qui és intel·ligent no intenta revisar el que ha passat i ha marxat, però quan la mateixa merda es repeteix dia rere dia, és difícil, per no dir impossible, no revisar el passat, no intentar arreglar els errors. Sempre la mateixa rutina: despertar-te, institut, deures, dormir. Massa monotonia a qui ningú li interessa desfer. Tothom es queixa del mateix, però cap persona ho intenta arreglar.

Però quan te'n adones que passa el temps, i la realitat et colpeja, aquest cop és el  més dur que et poden donar. Ja res és igual que abans, la realitat no és la mateixa. Tothom ha canviat, i tu amb ells. Has de prendre decisions. I no és senzill, res és senzill. 

Ultimament porto sempre aquell somriure que fa més mal que alegria. Aquell somriure assajar que tothom veu real i que només tu saps que és fals. I quan sento que cada cop queda menys temps per prendre decisions, em sento frustrada, impotent. No sé que fer, si el que crec o el que sento. I per molt que sembli el mateix, no ho és. I decepcionaré a algú faci el que faci. He de decepcionar als altres, o he de decepcionar-me a mi mateixa?


-El tiempo no és sino, el espacio entre recuerdos.

lunes, 31 de marzo de 2014

When you see my face, I hope it gives you hell

When you see my face, I hope it gives you hell

La ràbia que sento ara mateix dins meu és com una impotència que em recorre. La causa és simple: no poder fer res quan sents que has de fer més. A mi també em tranquilitza l'aire fresc, crec que és quan penso millor. Quan crec que prenc les decisions correctes, les adequades. Potser m'equivoco amb el que faig, però sempre acabo fent el que sento. I en el fons, fer el que sents és el correcte. Normalment les coses passen per alguna raó, i si fas el que fas, és l'important. No ser cínic i creure que que algú depengui de tu sigui el mateix que significar alguna cosa per aquest algú. Des de quan algú que és important et fa dependre d'ell? 

Sé que he canviat, les coses canvien a partir de petits detalls, coses que potser en el seu moment et semblen insignificants, però passa el temps, i te'n adones que no ho eren. Que aquells petits detalls han acabat resultant molt més grans del que semblaven. I normalment les grans persones són les que fan que canviis. Les que fan que t'adonis que sense elles, seguiries siguent el mateix d'abans. Canviar no sempre és dolent, i si no canvies no evoluciones. Si no canvies com ets, no pretenguis ser un superheroi i reformar el món. Perquè et quedes estancant en la rutina, i siguem realistes, no hi ha res més mortificant que la rutina.




-En el mundo hay gente que, incapaz de elevarse una pulgada, mira de alzarse sobre las ruinas de los demás.

sábado, 8 de marzo de 2014

Give me a star to reach for

Give me a star to reach for

Ara mateix ha arribat un moment el qual necessito activar-me, complir tots els meus projectes, desitjos i que siguin més que simples ambicions. Que els les estrelles es puguin agafar. És complicat? Potser... Potser més que complicat és que no depén només de mi, sinó d'altres petites coses. Aquelles petites coses com els detalls. Detalls que semblen insignificants a vegades, però dels quals n'acabes fent grans coses. 

Estic en un moment de "stand by". De seguir amb aquella puta rutina que t'acaba matant lentament. Et necessito. Em pots treure d'aquesta merda d'una vegada? 


-He empezado a creerme mis propias mentiras como: todo va a estar bien...

sábado, 18 de enero de 2014

Si pugués recordar el teu somriure...

Si pugués recordar el teu somriure...

I si t'il·lusiones amb una persona que no et convè? Be, deixant de banda que normalment passa això, els sentiments i emocions que et provoca aquesta situació són com una mica desconcertants. A vegades sents que el necessites a un nivell emocional molt alt. Necessites que et parli, que et miri, que et somrigui o simplement que t'escolti. Depens d'una manera una mica tòxica de l'altre persona. I a vegades necessites no veure'l ni saber d'ell per intentar oblidar-te d'ell. 

Potser aquella persona no és l'adequada per tu, no et convé, perquè segurament acabaràs patint a un nivell massa dur. Però no hi ha dolor emocional que no es pugui suportar. Desfoga't, deixa que les teves emocions flueixin. Perquè encara que aquesta persona no sigui per a tu, és aquella qui et dona un minim de felicitat.


-Los otros no compiten contra ti...

jueves, 9 de enero de 2014

And now I'm feeling stupid, coming back to you

And now I'm feeling stupid, coming back to you

Quan estas en un moment de la teva vida en que res tens per segur, i els teus mateixos sentiments et confonen, pots arribar a pensar que estimes a persones que havien estat dins la teva vida quan en realitat són els records mateixos els que tornen i et provoquen aquella petita felicitat, que et pot fer dubtar. És com una adrenalina momentània, una eufòria dins teu. Com quan estas baixant per una muntanya russa. I quan acaba te'n adones que nomès han sigut uns instants.

Pero llavors arriba algú diferent, algú que et trenca els esquemes, que fa que diguis: 'Ell no és el meu prototip'. Però t'acaba atraient d'alguna manera diferent. No per el seu físic, no per com és, sinó d'una manera sense explicació llògica. Tot i que l'amor no té res de llògic.


-El amor es una condición en la que la felicidad de otra persona es condición imprescindible para su propia felicidad.