A vegades em pregunto si et puc arribar a estimar més del que ja ho faig... Un amor complicat que a vegades em fa preguntar-me perquè és sent bé però fa mal. Ets la meva obsessió. Una obsessió complexa, diferent... Si et tinc a prop estic feliç, si em somrius em millores el dia, si em parles m'envies a la lluna i si no et veig el dia se'm fa extrany. Això es normal?
Ara ja no tinc por de mirar-te als ulls, però tinc por a perdre la teva amistat. Arribaràs algun dia a sentir el mateix que jo per mi? Sento que et necessito, que em fas falta, que no et puc perdre... Aquelles papallones que em fas sentir quan penso en tu es tornen estampides d'animals en veure't... Te'n adonaràs algun dia?
-Prefereixo saber distingir els somnis de la realitat a caure dels núvols sense saber volar...
Jo per tu*
ResponderEliminarM'encanta, ja saps, escrius la mar de bé i es tot tan complicat...tan dificil a la vida...però suposo que per això la vida és tan interessant perquè sempre tens l'esperança de que arribi el moment en que et canvii tot, en que et sentis als nuvols, en el cel...lliure, que volis de felicitat i llavors trobaràs la raó de viure. Que no fa falta saber perquè vius però a vegades va bé recordar-ho.
La pena es que no hi ha res senzill...
ResponderEliminar