Nadie aprecia mi animal pero aplauden a mi persona.
Sempre m’he considerat una persona incompresa, diferent a altres com buscant un altre sentit a tot allò que m’envolta. Des de ben petit em sentia com exclòs perquè era com si busqués alguna cosa que ningú més notés, em sentia desitjós trobar allò que a un nen no li expliques, la part més complicada de les coses i entre elles el sentit de la vida: el sentit de la nostra existència aquí, el motiu per el qual, per el fruit d’una casualitat o un error, estem aquí... Conclusió? Sentit? Cap. Al final de tot, he volgut considerar el sentit del ser com alguna cosa més abstracte, un sentit inexistent canviant en cada ser, on cada persona és aquí per trobar el seu, i molts cops per morir en l’intent o arribar al punt en que les dificultats de tot el que passa anul·len qualsevol esperança a seguir cap al nostre final “feliç”.Em sento com si ningú pogués comprendre el que em passa i en aquest cas ni jo mateix em comprenc. Somiar cada nit amb allò que t’incomoda i no poder conciliar el son per culpa d’aquesta maledicció que m’ha sigut atorgada, no poder fer un pas sense analitzar tot el que m’envolta, cada frase, cada paraula, cada to...
Ja quan era petit i mirava les pel·lícules típiques adolescents, jo sempre m’he identificat amb el típic nen freaky que està pillat per la noia més guapa del institut. La típica noia rossa, popular i que pot aconseguir tot el que vulgui. Jo sóc aquest noi que amb esforç i paciència m’he intentat allunyar a un altre punt fins algun cop convertir-me en el típic gilipolles que tots tenim ganes de donar-li una bufetada i posar-lo a lloc. Pena que em dono, així és la vida. Sé que molts estan igual que jo però que vols que et digui. Encara així no sé com una societat com aquesta pot premiar algunes persones que arriben a ser tant incompetents. Al final ser un incompetent serà la solució? O seguir amb els teus principis, el teus ideals? Fins ara m’han demostrat el contrari. Només hi ha un problema, la consciència, allò que ens atemoreix per dins i t’ajuda a seguir el teu camí. Si no fos per ella ves a saber on estaria jo ara. En el fons segueixo sent aquell noi tímid i insegur que encara que hagi après a fer més soroll, en el fons no ha canviat tant.
Al final del dia quan arribes al llit l’únic que vols és tranquil·litat, un sol instant de silenci on poder caure en un son profund que doni pas a un nou dia. Però és impossible tenir el silenci total perquè per a dins tinc la meva veu cridant-me, pensant en tot el dia, en tots els moments que han passat, en cada instant, cada conversa i la possible reacció del receptor. Em sento l’únic que recorda a aquella persona amb la que va estar parlant durant 5 minuts fa tres mesos, l’única persona que se’n recorda de la conversa que vaig tenir amb ella fa sis mesos, aquell primer instant en el que la meva història va començar. Aquell 25 de maig del 2011, amb el conseqüent 22 de juny, el 19 de maig , el 25 de juny, el 11 i 12 de juliol, el 23 de agost, el 3 de novembre, el 23 de desembre de 2012. El 9 de març, el 23 de abril, el 30 de abril amb l’1 de maig, el 12 de maig, tot aquell estiu, el 16 de desembre de 2013. El desastrós 26 de gener del 2014 i tots els mesos següents incloent el 26 de març, l'inoblidable 1 de maig, el 23 de abril, el 19 de juny, el 16 de juliol, el 8 de agost i les dos setmanes següents, l’1 de novembre o el desastrós 23/24 de desembre de 2014 i per finalitzar el dia 1 d’aquest 2015. Totes aquestes dates formen part de la meva història i de segur que me n’he deixat moltes. Més d’un podria pensar que són prescindibles per aquest text, i jo també m’ho he plantejat, però la veritat és que no.
Al final de cada any, te’n recordes dels moments més significatius que t’han anat passant durant l'any passat i aquelles són les dates de la història de cada persona. Aquestes en són de la meva. Tot i que ara no és la nostàlgia el que m’impregna, sinó, el poder d’aquells ulls blaus que m’atrapen i em deixen navegant envoltat d’aigua, sol en una petita barqueta buscant la costa, una platja on poder descansar, però l’únic que es veu és una cortina daurada sobre un mar blau, i com un forat negre, la seva pupil·la m’agafa i sense pietat m’atrapa.
Mai havia volgut ser on sóc ara però aquí estic, com el cant d’una sirena a un mariner, he sigut empès cap a les profunditats d’aquest aparentment tranquil oceà on no sé en quines aigües em fico i d’on no en sé sortir. I al final de tot sembla que no sóc tant diferent, potser tots volem sentir-nos així però al final som tots iguals i amb la mateixa importància, sigui més o menys influents. Jo sempre m’he volgut quedar amb el millor de cadascú, el que ens fa una mica més humans i al final de tot és el que ens dóna esperances per seguir vivint.
Em sento sol, envoltat de gent. Siguem clars. És que jo en aquesta vida no he trobat a ningú que em comprengui a la totalitat i si ho fes algú, ves a saber en quin manicomi estaria ara ingressat. Pots trobar gent que et comprengui molt bé i d’altra que ignori completament el teu ser, però així és la vida. La perfecció és un defecte però per els nostres ideals la perfecció és el major dels defectes. Espero trobar algun dia la meva mitja llimona perquè ja he vist que trobar la teva mitja taronja són històries xines. I com no, jo estaré sempre buscant-la amb una fanta de llimona a la mà.
La felicitat és a l'ignorància. I per a mi és completament cert. Sentir-me preocupat per a tots els problemes siguin quins siguin és estressant. Molts cops m’agradaria esborrar tot el que sé i ser un ignorant, m'és igual ser alguna cosa contra el que jo sempre he lluitat, perquè la sensació de felicitat és un estat i de moment només l’he sentit en pocs instants de veritat. Pensar?? Per què, si és el que em destrossa a cada instant? Preguntar-me el per què de cada acció, de cada instant, tot el que passa en la meva vida té un sentit tot i que molts cops tot just jo el puc arribar a comprendre. Si alguna cosa no té cap sentit és allò que no em deixa aclocar ull fins que no li trobo un sentit, o caic vençut per l’esgotament.
Tinc ganes de que tot acabi ja. Si més no la frase més repetida dins meu és: què ha de acabar? Ni jo ho sé... Segurament encara no ha ni començat i jo estic aquí esperant sense saber on anar, corrent en cercles buscant una sortida per acabar amb tot. Jo en el fons només vull aquell àngel que va aparèixer entre la multitud.
Si has arribat fins aquí i has llegit tot lo anterior, no sé si realment s’haurà entès de veritat com jo volia perquè com jo he dit, jo nomé em comprenc a vegades, però si més no és un conjunt de idees que no he sabut enllaçar. D’alguna manera tot acaba siguent el mateix i no és que no ho pugui fer millor, sinó que aquest és el primer cop que des del 27 de març, em digno a escriure el que em passa per el cap. Com una maledicció em van treure les ganes de expressar tot el que em passa i ara estic una mica oxidat. Tampoc sé qui llegirà això però la veritat és que mentre ho sàpiga apreciar mínimament i donar una opinió sincera, en sóc feliç. Si ara mateix t’estàs preguntant el sentit de tot això, és simplement per dir el que penso i acabar amb la meva hipocresia. No sóc perfecte ni ho intento, l'únic que vull és ser suportable per tot aquell que m’envolti, encara que hagi d’admetre que fins i tot a mi se'm fa difícil en més d’una ocasió. Crec que ja pararé aquí aquest petit escrit perquè són casi les 2 i en 6 hores he de ser el institut per seguir la rutina del dia a dia, que espero que no acabi per matar-me. La vida es bella, no? Doncs s’haurà de trobar el lloc.
Gràcies per a tot.
13/01/15 01:52
Firmat; T...
