Remember all the memories

Remember all the memories

M'agrada pensar en el passat. Quan hi penses t'adones que tot ha anat de la manera que havia d'anar, és cruel perquè ens passen coses dolentes, però les coses van perquè van. Suposo que es una manera de no estancar-te i pensar que tot és cosa del destí.

Recordo quan parlavem i tot era perfecte, em perdia en les teves paraules, les teves mirades... Recordo quan compartiem la música que ens agradava i parlavem de tot però de res. Aquella era la nostra realitat, boja i estúpida. Cantavem cançons junts, i gastavem el màxim de temps parlant perquè no voliem perdre'l. Semblava un somni, una escena de pel·lícula. Tot estava bé.

-I need to find you

Oh love, won't you take me close to you?

Oh Love, Won't you take me close to you?

Últimament em sento molt frustrada. No m'emplena cap cançó de les que escolto, i això fa que em senti malament. Sé perquè em passa. Perquè no vull escoltar les cançons que em recorden a ell. Ja fa temps tot va quedar en el punt mort en el que havia d'acceptar que oblidar-me era el millor. Però perquè penso en ell? No ho entenc. He estat bé fins ara i tot s'està anat a la merda per culpa seva. Sí. Culpa seva.

Ara mateix sento que em falta alguna cosa. Tot va bé. M'he adaptat perfectament al canvi d'ESO a Batxillerat, estic bé al nou institut, vaig bé amb les notes, estic bé amb les amigues (tot i que trobo a faltar alguna gent), etc. Però noto que em falta alguna cosa. Per què? No ho sé. Però vull deixar de sentir-me així sense haver de capficar'm-hi gaire.

-Qué dificil es olvidar a alguien con quien lo olvidabas todo...