Estoy tan loco que no sé ni cuando miento

Estoy tan loco que no sé ni cuando miento

Pres pel meu propi ser, atrapat per la meva pròpia realitat, presoner d'un destí que no ha arribat i maleint el futur que a poc termini em pugui venir.

La realitat és que no sé com he acabat així, ni com he arribat aquí: en aquest punt de la meva vida en el qual em plantejo moltes coses. Cada una d'elles és pitjor que l'anterior, fins a arribar al punt en què em replantejo fins i tot la meva pròpia existència, el meu ésser, la meva raó de ser, qui sóc i el que sóc. He arribat a un punt en què estic tan boig que no sé ni quan menteixo. Sóc un esclau més d'aquesta societat en la qual, s'han de seguir les seves normes que aboleixen qualsevol signe de creativitat i rebel·lió de qualsevol tipus, tant com artística, com simple expressió de la meva disconformitat.

Desmotivat per seguir el camí que m'han dit que he de seguir, en el que a cops de pedra has d'aprendre sense un escut ni ajuda. I és llavors quan em torno a fer la pregunta que fa anys que em faig i és "quin és el meu lloc en tot això?" Realment en moltes ocasions m'he sentit insultat per les meves decisions i accions, que són les que m'han portat a ser qui sóc jo ara mateix. Un ésser que no sap ni estimar, ni sap si pot arribar a ser estimat; marginat i apedregat, sense moltes més sortides al final del passadís, tractat com un inútil; un peó més que es deixa immòbil per si en algun altre moment de la partida va bé sacrificar-lo, per a salvar a una de les altes peces d'aquest escac.

Sóc un il·lús, ho sé, i millor no explicar com he arribat a saber-ho, la història no és gaire agradable ni crec que pugui arribar a interessar. Però al final sé bé que he sigut jo qui ha triat aquest present, el qui ha triat el fet d'estar sol, el d'anar per aquest camí com una ànima solitària que no es pot quedar molt de temps en un lloc i tal com ve se'n va. Si no fos del contrari vés a saber com estaria ara i fins i tot on estaria ara. Sóc jo qui ha triat el meu destí, sí; qui ha triat estar a la nit passant a través de les estàtues, deambulant sense un rumb fix en cerca d'allò que em faci sentir, el que em renovi les esperances per seguir lluitant, aquell objectiu impossible que vaig triar ja fa un any i, poder-lo, si més no, fer-lo una mica més assequible. Així no em passaré aquelles llargues nits sense poder dormir amb una falsa esperança, que vés a saber tu si és en va o no. Poder saber que si allargo la mà, la podré acaronar, podré tornar a sentir la seva fina mà estirant-me cap a ella i podré ser recordat d'una vegada.

Al final, tots busquem el nostre lloc al món i hi ha qui el troba i hi ha qui li costa anys arribar-hi. Espero que aquest segon cas sigui el meu destí, per què ara mateix estar en un lloc quiet sense poder veure res més és quelcom que m'aterra, el fet de pensar quedar-me amb un grup i res més... Però realment això té els seus pros i contres; els quals en moments de depressió es noten. Sí, tinc gent qui m'ajuda i sé que sempre estarà al meu costat, gent de veritat, però ... "Sóc inconformista o és que em falta decisió?"

A tots ens aterra el nostre futur, si més no el fet del que pugui passar més endavant i és en aquests instants, en els quals sorgeix el tòpic literari "Carpe diem.” Sé que és un missatge molt motivador i esperançador, però en aquests instants si gaudeixo del moment, envio a la merda els pròxims mesos. I una cosa és gaudir del moment i l'altre és assegurar poder gaudir del futur, i no és tan trist que sense funció assignada se m'acaba la utopia, aquella que mai va poder arribar ni a existir. La meva bombolla en la qual intentava viure per no enfrontar-me a la crua realitat, la qual sé que si m'hi poso al davant, serà la cosa més inútil que puc arribar a fer (sí, més del que ja sóc.)

Si toqués de peus a terra, faria anys que hauria trobat la solució, però al final el que està boig ho acaba i en cas que no sigui així, no em vull imaginar una vida sense aquell moment de bogeria en el que les idees flueixen pel teu cap i et donen altres idees, algunes de bones altres de dolentes; els pensaments, cada un més estranys i incomprensibles pels qui m'envolten, un seguit d'idees amb relació al que m'ha portat fins ara: les accions d'un ésser 100% racional que sembla d'un altre món, d'un lloc on sembla que allò que fa, no té cap sentit. A l'hora de la veritat tot té una funció de ser. Com he pogut acabar així? Com després de tants anys, he arribat a veure per on camino però a negar-me a tocar amb els peus a terra? Ni jo sabria dir el perquè, cada acció té un significat en mi i si en el moment que el faig no el té, no pateixis, que no tardaré molt a saber-lo.

Al final el millor és deixar que tot flueixi i buscar aquell minut de tranquil·litat en el que poder desconnectar de tot. Un minut que fa mesos que no puc tenir, un instant on poder reflexionar sobre el que em passa i com actuar millor i poder millorar, no quedar-me com el que ara sóc, evolucionar com a persona i al final canviar, canviar-ho tot, per finalment poder començar de zero en un lloc nou i poder tornar a ser qui vull ser.

Per això intento que tots els comentaris sobre el meu futur no m'afectin i no em facin canviar, poder triar qui vull ser i fer el que desitjo fer, no estar condicionat pel que puguin dir els altres que ni de prop comprenen, ni la més fina de les més de mil capes que pot tenir el meu cervell. I sé que mai ha sigut fàcil valorar-me, costa comprendre'm i que costa mantenir la calma i veure, que mirant dins trobes el perquè de la resposta del meu propi ser. Amb la voluntat de ser el meu propi amo, vaig perdre el meu somni i vaig caminar el camí sense saber cap on anar. Tan difícil com ser, i aquesta és la meva necessitat quan estic fart. No sé si m'explico, quan les idees flueixen està tot descontrolat i no li puc treure el màxim flux.

El pensament propi no apareix per art de màgia, i a molts és el que els hi falta, dedicar el seu propi temps a conèixer-se i saber qui són. És una idea massa utòpica per ser real, i no puc condemnar a tothom a la mateixa maledicció que pateixo jo, de qüestionar-me cada acció des de primera hora del matí fins al últim sospir abans de caure abatut del simple esgotament. Al final justificaré la meva bogeria amb qualsevol parida, estic pensant en mi quan menys m'ho exigeixo i seguiré esperant, no trobo el meu objectiu, igual com aquell dia a dia que hauria de ser.

No hi ha un principi sense un fi, i al final, l'etern pensament és el que porto al cor. Si me'n vaig, el món seguirà com sempre dins d'aquesta atmosfera. Però aquí, els finals són una nova oportunitat. Amb el saber d'un canvi, es dibuixen noves metes que et deixen amb l'espera d'aconseguir la felicitat.

Beure per oblidar que tinc memòria, per què malauradament, allò que es pot considerar bo, realment és del pitjor que em podria haver passat mai. A vegades envejo aquell el qui viu en la ignorància i és feliç on està i tampoc aspira a més. Un nen petit (un normal, i no jo) és feliç essent un ignorant, és despreocupat i no té responsabilitats, cert, però és feliç, no sap tot el que l'envolta i viu en aquella bombolla que hem de mantenir, que un dia explota i és com si tot el pes de tot el que els envolta, caigués sobre ells. Tinc memòria i no pas poca, això si, és selectiva fins al punt de no poder més. Qui recorda aquell petit moment que vaig viure aquell dia de fa 3 anys, amb gent amb la qual no he tornat a parlar? Doncs jo. I com aquest mil casos més. Recordar una per una, totes les accions fallides que encara avui em fan donar-me de cops contra la paret sense poder oblidar. Al final quan un surt durant la nit i vol oblidar tot això que el rosega per dins i no el deixa ni reaccionar, doncs vol oblidar el fet que té memòria, desconnectar per un instant i per uns moments no estar condicionat per totes les premises que he creat. Ser lliure i no pensar-hi. Però en un estat de consciència, les reaccions racionals segueixen allà, on sempre, esperant. No fos cas que el cos domines al cervell. Sembla alguna cosa difícil i cada paraula té un fet i una història, i potser ho prefereixo així, sempre tindré la situació entre les meves mans, el destí serà controlat per a mi i les respostes de cada un seran una reacció previsible del que és prèviament planificat. Visc en una societat que els patrons segueixen a l'ordre del dia i trobar algú a qui sorprendre és difícil.

Un controlador o manipulador. Sí, m'ho han dit més d'un cop. L'acció de conèixer el meu entorn, comprendre'l i preveure'l, no és tan difícil com sembla, i al final, això t'obliga a voler sortir de la rutina per viure noves experiències que et facin crear noves emocions o simplement t'emocionin. La desmotivació de seguir el ritme diari, cada cop és alguna cosa més certa, fins al punt de tenir les ganes d'enviar-ho tot a la merda aquells dies de baixada en els quals l'horitzó és el teu company.

Però en fi, aquestes només són paraules que no sé si tenen sentit entre si, dites per un boig amb afanys de proesa atrapat en un forat immòbil, del qual no en sap sortir ni sap quan de temps porta aquí. Un boig que necessita un altre canvi i poder tornar a triar qui és, poder aprofitar tot el que li surt d'aquest cap i donar-li un sentit, ni tan sols que sigui per a mi si pot ésser. Sortir d'on ara estic i ser algú nou, poder perseguir algú que cregui necessari, com trobar aquella dama per la qual vaig perdre el cul i acabar amb tot d'un cop per a totes; tenir una simple resposta d'algú que ni tan sols em coneix. Estic perdut entre els mars dels seus ulls i impregnat de la seva bellesa -com quan els invasors espanyols van arribar a Amèrica i van quedar fascinats per aquella ciutat- tot cobert per uns cabells d'or i un somriure que em destrossa per dins. Per què sé bé que, si ella em somrigués... Si ella em somrigués... Que irreal seria aquesta mentida. Jo segueixo aquí sol davant d'una pantalla amb una inspiració que he perdut a mig text, i encara no sé perquè allargar més això. Necessitava que algú em llegís i no sé ni si algú ho farà mai però aquí està, són paraules dites per un boig amb afanys de proesa.

Firmat: T...

Baixar a l'infern

I'm on the highway to hell...

Mai no t'has sentit temptat per el pecat? Aquella part més fosca de tu que t'incita a fer el que no deus, a sentir el que no has de sentir o a dir el que no has de dir. Aquella part més desconeguda que fa que creguis que has de deixar-ho tot, per caure en l'abisme desmesurat de la temptació. I és tan fàcil baixar a l'infern... Sobretot quan n'estas temptat. Quan realment hi ha una guerra interior que et fa dubtar, et desconcentra, et descontrola. Aquestes contradiccions interiors em fan dubtar del que realment pot arribar a ser i comportar deixar-se guanyar. Si en realitat avui acabarà tot, o començarà de nou. Com ho puc saber sinó, intentant-ho? L'adrenalina em puja lentament. És com un formigueig intens, penetrant, inquietant. Tanco els ulls i inspiro profundament. Dins el meu cap hi ha una bateria marcant-me el ritme. Conto: un, dos, tres... I llavors, em llanço. Em deixo temptar i em llanço a l'abisme del pecat. Un cop em deixo caure em sento lliure, salvatge, independent, com un tigre. Un tigre majestuós i elegant, sofisticat i perillós. Però lliure perquè estic deixant-me anar. Potser pel mal camí, i prenent decisions incorrectes. Però és massa complicat controlar els meus dimonis interiors, els meus impulsos primitius. Els que treuen la meva part animal i la separen del món real. Les meves amigues són la supèrbia i l'avarícia; m'acompanyen la luxúria i la gola, em controla la ira i l'enveja i se'm cala endins la peresa. I llavors, regna al meu interior el diable. Aquell ésser malvat, farsant i controlador. Aquell qui ha aconseguit que em deixi vèncer per la temptació i cedeixi als meus pecats interiors. Aquell inestroncable sentiment de llibertat que has descarregat un cop t'has desencadenat d'aquelles obligacions de la societat hipòcrita actual: dir el que no penses, no pensar el que fas i fer el que et diuen. I llavors t'evadeixes del món real. Potser, fins i tot, massa...

-I know you know you're bad when you act like that.

Depressión constante, actitud excelente

I've been crying 'cause things ain't how they used to be

Avui m'he posat a pensar i he arribat a la conclusió de que sóc una d'aquelles persones que ploren amb els pensaments, no amb les llàgrimes. En certa manera és extrany, ja que és una manera de plorar més emocional que no pas física. Però jo crec que, tot i ser metafòric a vegades, és molt més dur plorar amb pensaments. És aquella sensació de necessitar tancar-te en una habitació per poder autocompadir-te de tu mateix i tenir música de fons que t'enfonsi més en la misèria. Plorar amb pensaments és molt metafòric però en certa manera és el millor mètode per passar les depressions.

Les depressions o baixades d'ànim són elementals en la nostra existència. Què seria de nosaltres si tot estigués bé permanentment? No madurariem, no evolucionariem i no necessitariem superar obstacles. La superació d'un mateix és bàsica, ja que si hem vingut al món per morir, com a mínim hauriem de marxar amb alguna cosa apresa i com a millor persona. Plorar amb pensaments t'ajuda a ser qui ets, i si no ho has fet mai, et convido a fer-ho.

-¿Y qué si el mundo no me necesita? Yo no necesito al mundo

Nadie aprecia mi animal pero aplauden a mi persona

Nadie aprecia mi animal pero aplauden a mi persona.

Sempre m’he considerat una persona incompresa, diferent a altres com buscant un altre sentit a tot allò que m’envolta. Des de ben petit em sentia com exclòs perquè era com si busqués alguna cosa que ningú més notés, em sentia desitjós trobar allò que a un nen no li expliques, la part més complicada de les coses i entre elles el sentit de la vida: el sentit de la nostra existència aquí, el motiu per el qual, per el fruit d’una casualitat o un error, estem aquí... Conclusió? Sentit? Cap. Al final de tot, he volgut considerar el sentit del ser com alguna cosa més abstracte, un sentit inexistent canviant en cada ser, on cada persona és aquí per trobar el seu, i molts cops per morir en l’intent o arribar al punt en que les dificultats de tot el que passa anul·len qualsevol esperança a seguir cap al nostre final “feliç”. 

Em sento com si ningú pogués comprendre el que em passa i en aquest cas ni jo mateix em comprenc. Somiar cada nit amb allò que t’incomoda i no poder conciliar el son per culpa d’aquesta maledicció que m’ha sigut atorgada, no poder fer un pas sense analitzar tot el que m’envolta, cada frase, cada paraula, cada to... 

Ja quan era petit i mirava les pel·lícules típiques adolescents, jo sempre m’he identificat amb el típic nen freaky que està pillat per la noia més guapa del institut. La típica noia rossa, popular i que pot aconseguir tot el que vulgui. Jo sóc aquest noi que amb esforç i paciència m’he intentat allunyar a un altre punt fins algun cop convertir-me en el típic gilipolles que tots tenim ganes de donar-li una bufetada i posar-lo a lloc. Pena que em dono, així és la vida. Sé que molts estan igual que jo però que vols que et digui. Encara així no sé com una societat com aquesta pot premiar algunes persones que arriben a ser tant incompetents. Al final ser un incompetent serà la solució? O seguir amb els teus principis, el teus ideals? Fins ara m’han demostrat el contrari. Només hi ha un problema, la consciència, allò que ens atemoreix per dins i t’ajuda a seguir el teu camí. Si no fos per ella ves a saber on estaria jo ara. En el fons segueixo sent aquell noi tímid i insegur que encara que hagi après a fer més soroll, en el fons no ha canviat tant.

Al final del dia quan arribes al llit l’únic que vols és tranquil·litat, un sol instant de silenci on poder caure en un son profund que doni pas a un nou dia. Però és impossible tenir el silenci total perquè per a dins tinc la meva veu cridant-me, pensant en tot el dia, en tots els moments que han passat, en cada instant, cada conversa i la possible reacció del receptor. Em sento l’únic que recorda a aquella persona amb la que va estar parlant durant 5 minuts fa tres mesos, l’única persona que se’n recorda de la conversa que vaig tenir amb ella fa sis mesos, aquell primer instant en el que la meva història va començar. Aquell 25 de maig del 2011, amb el conseqüent 22 de juny, el 19 de maig , el 25 de juny, el 11 i 12 de juliol, el 23 de agost, el 3 de novembre, el 23 de desembre de 2012. El 9 de març, el 23 de abril, el 30 de abril amb l’1 de maig, el 12 de maig, tot aquell estiu, el 16 de desembre de 2013. El desastrós 26 de gener del 2014 i tots els mesos següents incloent el 26 de març, l'inoblidable 1 de maig, el 23 de abril, el 19 de juny, el 16 de juliol, el 8 de agost i les dos setmanes següents, l’1 de novembre o el desastrós 23/24 de desembre de 2014 i per finalitzar el dia 1 d’aquest 2015. Totes aquestes dates formen part de la meva història i de segur que me n’he deixat moltes. Més d’un podria pensar que són prescindibles per aquest text, i jo també m’ho he plantejat, però la veritat és que no.

 Al final de cada any, te’n recordes dels moments més significatius que t’han anat passant durant l'any passat i aquelles són les dates de la història de cada persona. Aquestes en són de la meva. Tot i que ara no és la nostàlgia el que m’impregna, sinó, el poder d’aquells ulls blaus que m’atrapen i em deixen navegant envoltat d’aigua, sol en una petita barqueta buscant la costa, una platja on poder descansar, però l’únic que es veu és una cortina daurada sobre un mar blau, i com un forat negre, la seva pupil·la m’agafa i sense pietat m’atrapa. 

Mai havia volgut ser on sóc ara però aquí estic, com el cant d’una sirena a un mariner, he sigut empès cap a les profunditats d’aquest aparentment tranquil oceà on no sé en quines aigües em fico i d’on no en sé sortir. I al final de tot sembla que no sóc tant diferent, potser tots volem sentir-nos així però al final som tots iguals i amb la mateixa importància, sigui més o menys influents. Jo sempre m’he volgut quedar amb el millor de cadascú, el que ens fa una mica més humans i al final de tot és el que ens dóna esperances per seguir vivint.

Em sento sol, envoltat de gent. Siguem clars. És que jo en aquesta vida no he trobat a ningú que em comprengui a la totalitat i si ho fes algú, ves a saber en quin manicomi estaria ara ingressat. Pots trobar gent que et comprengui molt bé i d’altra que ignori completament el teu ser, però així és la vida. La perfecció és un defecte però per els nostres ideals la perfecció és el major dels defectes. Espero trobar algun dia la meva mitja llimona perquè ja he vist que trobar la teva mitja taronja són històries xines. I com no, jo estaré sempre buscant-la amb una fanta de llimona a la mà.

La felicitat és a l'ignorància. I per a mi és completament cert. Sentir-me preocupat per a tots els problemes siguin quins siguin és estressant. Molts cops m’agradaria esborrar tot el que sé i ser un ignorant, m'és igual ser alguna cosa contra el que jo sempre he lluitat, perquè la sensació de felicitat és un estat i de moment només l’he sentit en pocs instants de veritat. Pensar?? Per què, si és el que em destrossa a cada instant? Preguntar-me el per què de cada acció, de cada instant, tot el que passa en la meva vida té un sentit tot i que molts cops tot just jo el puc arribar a comprendre. Si alguna cosa no té cap sentit és allò que no em deixa aclocar ull fins que no li trobo un sentit, o caic vençut per l’esgotament. 

Tinc ganes de que tot acabi ja. Si més no la frase més repetida dins meu és: què ha de acabar? Ni jo ho sé... Segurament encara no ha ni començat i jo estic aquí esperant sense saber on anar, corrent en cercles buscant una sortida per acabar amb tot. Jo en el fons només vull aquell àngel que va aparèixer entre la multitud. 

Si has arribat fins aquí i has llegit tot lo anterior, no sé si realment s’haurà entès de veritat com jo volia perquè com jo he dit, jo nomé em comprenc a vegades, però si més no és un conjunt de idees que no he sabut enllaçar. D’alguna manera tot acaba siguent el mateix i no és que no ho pugui fer millor, sinó que aquest és el primer cop que des del 27 de març, em digno a escriure el que em passa per el cap. Com una maledicció em van treure les ganes de expressar tot el que em passa i ara estic una mica oxidat. Tampoc sé qui llegirà això però la veritat és que mentre ho sàpiga apreciar mínimament i donar una opinió sincera, en sóc feliç. Si ara mateix t’estàs preguntant el sentit de tot això, és simplement per dir el que penso i acabar amb la meva hipocresia. No sóc perfecte ni ho intento, l'únic que vull és ser suportable per tot aquell que m’envolti, encara que hagi d’admetre que fins i tot a mi se'm fa difícil en més d’una ocasió. Crec que ja pararé aquí aquest petit escrit perquè són casi les 2 i en 6 hores he de ser el institut per seguir la rutina del dia a dia, que espero que no acabi per matar-me. La vida es bella, no? Doncs s’haurà de trobar el lloc. 

Gràcies per a tot.

13/01/15 01:52 

Firmat; T...

Todo es tan complicado, demasiados problemas

Todo es tan complicado, demasiados problemas

He tingut una mala nit. Bastant dolenta, la veritat. Una nit d'aquelles que estàs donant voltes al llit pensant i de cop et poses a plorar. Plores molta estona i no fas res per frenar-ho. Plores perquè ho necessites i és una manera de trobar alleujament, de treure't les males sensacions de dins. Plores perquè portes aguantant tant temps que no pots més. Petes i la cosa acaba malament. Solitud i llàgrimes. Necessàries llàgrimes de dolor.

No és que la meva vida sigui una completa merda, però podria ser millor (com per tothom suposo). Tot i que evidentment, les coses no són sempre ni tan bones ni tan dolentes. És més, sempre hi ha alguna cosa que em fa somriure, i això, això es fa agrair. Però aquesta nit ha sigut terrible. Sentia el cor bategar incansable com intentant sortir de mi per no patir més. Tot i que el dolor hi era. El dolor era palpable al meu interior. I m'he adormit amb una llàgrima caient de la galta desitjant que demà sigui un dia millor.

-Cada vez que sientas que la tristeza te persigue, déjala entrar a tu vida, que con ella aprenderás a ser fuerte.

I don't want a lot for Christmas

I don't want a lot for Christmas

Odio el Nadal. Potser dir aixó és fer una afirmació massa categòrica. Però és la veritat. Potser no és odi però és una época depriment per mi. El Nadal és un temps ple d'hipocresia i cinísme, el qual ha estat invadit per el consumisme d'aquesta societat actual. La prova d'això són els nens.

La injustícia fa que els regals no siguin equitatius, és a dir: una família que s'ha quedat a l'atur i ha sigut desallotjada del seu habitatge què es suposa que ha de regalar al seu fill? No hauriem de ser educats des d'un bon principi amb la idea de que el Nadal no és consumisme? O potser és que aquests valors ja no són vàlids per la societat consumista actual.

Sucumben a la mínima sutil posibilidad, que su ego se deprima y que les falte la autoestima que les brinda una persona digna de su libertad.

Remember all the memories

Remember all the memories

M'agrada pensar en el passat. Quan hi penses t'adones que tot ha anat de la manera que havia d'anar, és cruel perquè ens passen coses dolentes, però les coses van perquè van. Suposo que es una manera de no estancar-te i pensar que tot és cosa del destí.

Recordo quan parlavem i tot era perfecte, em perdia en les teves paraules, les teves mirades... Recordo quan compartiem la música que ens agradava i parlavem de tot però de res. Aquella era la nostra realitat, boja i estúpida. Cantavem cançons junts, i gastavem el màxim de temps parlant perquè no voliem perdre'l. Semblava un somni, una escena de pel·lícula. Tot estava bé.

-I need to find you