Pres pel meu propi ser,
atrapat per la meva pròpia realitat, presoner d'un destí que no ha
arribat i maleint el futur que a poc termini em pugui venir.
La realitat és que no sé
com he acabat així, ni com he arribat aquí: en aquest punt de la
meva vida en el qual em plantejo moltes coses. Cada una d'elles és
pitjor que l'anterior, fins a arribar al punt en què em replantejo
fins i tot la meva pròpia existència, el meu ésser, la meva raó
de ser, qui sóc i el que sóc. He arribat a un punt en què estic
tan boig que no sé ni quan menteixo. Sóc un esclau més d'aquesta
societat en la qual, s'han de seguir les seves normes que aboleixen
qualsevol signe de creativitat i rebel·lió de qualsevol tipus, tant
com artística, com simple expressió de la meva disconformitat.
Desmotivat per seguir el
camí que m'han dit que he de seguir, en el que a cops de pedra has
d'aprendre sense un escut ni ajuda. I és llavors quan em torno a fer
la pregunta que fa anys que em faig i és "quin és el meu lloc
en tot això?" Realment en moltes ocasions m'he sentit insultat
per les meves decisions i accions, que són les que m'han portat a
ser qui sóc jo ara mateix. Un ésser que no sap ni estimar, ni sap
si pot arribar a ser estimat; marginat i apedregat, sense moltes més
sortides al final del passadís, tractat com un inútil; un peó més
que es deixa immòbil per si en algun altre moment de la partida va
bé sacrificar-lo, per a salvar a una de les altes peces d'aquest
escac.
Sóc un il·lús, ho sé,
i millor no explicar com he arribat a saber-ho, la història no és
gaire agradable ni crec que pugui arribar a interessar. Però al
final sé bé que he sigut jo qui ha triat aquest present, el qui ha
triat el fet d'estar sol, el d'anar per aquest camí com una ànima
solitària que no es pot quedar molt de temps en un lloc i tal com ve
se'n va. Si no fos del contrari vés a saber com estaria ara i fins i
tot on estaria ara. Sóc jo qui ha triat el meu destí, sí; qui ha
triat estar a la nit passant a través de les estàtues, deambulant
sense un rumb fix en cerca d'allò que em faci sentir, el que em
renovi les esperances per seguir lluitant, aquell objectiu impossible
que vaig triar ja fa un any i, poder-lo, si més no, fer-lo una mica
més assequible. Així no em passaré aquelles llargues nits sense
poder dormir amb una falsa esperança, que vés a saber tu si és en
va o no. Poder saber que si allargo la mà, la podré acaronar, podré
tornar a sentir la seva fina mà estirant-me cap a ella i podré ser
recordat d'una vegada.
Al final, tots busquem el
nostre lloc al món i hi ha qui el troba i hi ha qui li costa anys
arribar-hi. Espero que aquest segon cas sigui el meu destí, per què
ara mateix estar en un lloc quiet sense poder veure res més és
quelcom que m'aterra, el fet de pensar quedar-me amb un grup i res
més... Però realment això té els seus pros i contres; els quals
en moments de depressió es noten. Sí, tinc gent qui m'ajuda i sé
que sempre estarà al meu costat, gent de veritat, però ... "Sóc
inconformista o és que em falta decisió?"
A tots ens aterra el
nostre futur, si més no el fet del que pugui passar més endavant i
és en aquests instants, en els quals sorgeix el tòpic literari
"Carpe diem.” Sé que és un missatge molt motivador i
esperançador, però en aquests instants si gaudeixo del moment,
envio a la merda els pròxims mesos. I una cosa és gaudir del moment
i l'altre és assegurar poder gaudir del futur, i no és tan trist
que sense funció assignada se m'acaba la utopia, aquella que mai va
poder arribar ni a existir. La meva bombolla en la qual intentava
viure per no enfrontar-me a la crua realitat, la qual sé que si m'hi
poso al davant, serà la cosa més inútil que puc arribar a fer (sí,
més del que ja sóc.)
Si toqués de peus a
terra, faria anys que hauria trobat la solució, però al final el
que està boig ho acaba i en cas que no sigui així, no em vull
imaginar una vida sense aquell moment de bogeria en el que les idees
flueixen pel teu cap i et donen altres idees, algunes de bones altres
de dolentes; els pensaments, cada un més estranys i incomprensibles
pels qui m'envolten, un seguit d'idees amb relació al que m'ha
portat fins ara: les accions d'un ésser 100% racional que sembla
d'un altre món, d'un lloc on sembla que allò que fa, no té cap
sentit. A l'hora de la veritat tot té una funció de ser. Com he
pogut acabar així? Com després de tants anys, he arribat a veure
per on camino però a negar-me a tocar amb els peus a terra? Ni jo
sabria dir el perquè, cada acció té un significat en mi i si en el
moment que el faig no el té, no pateixis, que no tardaré molt a
saber-lo.
Al final el millor és
deixar que tot flueixi i buscar aquell minut de tranquil·litat en el
que poder desconnectar de tot. Un minut que fa mesos que no puc
tenir, un instant on poder reflexionar sobre el que em passa i com
actuar millor i poder millorar, no quedar-me com el que ara sóc,
evolucionar com a persona i al final canviar, canviar-ho tot, per
finalment poder començar de zero en un lloc nou i poder tornar a ser
qui vull ser.
Per això intento que tots
els comentaris sobre el meu futur no m'afectin i no em facin canviar,
poder triar qui vull ser i fer el que desitjo fer, no estar
condicionat pel que puguin dir els altres que ni de prop comprenen,
ni la més fina de les més de mil capes que pot tenir el meu
cervell. I sé que mai ha sigut fàcil valorar-me, costa comprendre'm
i que costa mantenir la calma i veure, que mirant dins trobes el
perquè de la resposta del meu propi ser. Amb la voluntat de ser el
meu propi amo, vaig perdre el meu somni i vaig caminar el camí sense
saber cap on anar. Tan difícil com ser, i aquesta és la meva
necessitat quan estic fart. No sé si m'explico, quan les idees
flueixen està tot descontrolat i no li puc treure el màxim flux.
El pensament propi no
apareix per art de màgia, i a molts és el que els hi falta, dedicar
el seu propi temps a conèixer-se i saber qui són. És una idea
massa utòpica per ser real, i no puc condemnar a tothom a la mateixa
maledicció que pateixo jo, de qüestionar-me cada acció des de
primera hora del matí fins al últim sospir abans de caure abatut
del simple esgotament. Al final justificaré la meva bogeria amb
qualsevol parida, estic pensant
en mi quan menys m'ho exigeixo i
seguiré esperant, no trobo el meu objectiu, igual
com aquell
dia a dia que hauria de ser.
No hi ha un principi sense
un fi, i al final, l'etern pensament és el que porto al cor. Si me'n
vaig, el món seguirà com sempre dins d'aquesta atmosfera. Però
aquí, els finals són una nova oportunitat. Amb el saber d'un canvi,
es dibuixen noves metes que et deixen amb l'espera d'aconseguir la
felicitat.
Beure per oblidar que tinc
memòria, per què malauradament, allò que es pot considerar bo,
realment és del pitjor que em podria haver passat mai. A vegades
envejo aquell el qui viu en la ignorància i és feliç on està i
tampoc aspira a més. Un nen petit (un normal, i no jo) és feliç
essent un ignorant, és despreocupat i no té responsabilitats, cert,
però és feliç, no sap tot el que l'envolta i viu en aquella
bombolla que hem de mantenir, que un dia explota i és com si tot el
pes de tot el que els envolta, caigués sobre ells. Tinc memòria i
no pas poca, això si, és selectiva fins al punt de no poder més.
Qui recorda aquell petit moment que vaig viure aquell dia de fa 3
anys, amb gent amb la qual no he tornat a parlar? Doncs jo. I com
aquest mil casos més. Recordar una per una, totes les accions
fallides que encara avui em fan donar-me de cops contra la paret
sense poder oblidar. Al final quan un surt durant la nit i vol
oblidar tot això que el rosega per dins i no el deixa ni reaccionar,
doncs vol oblidar el fet que té memòria, desconnectar per un
instant i per uns moments no estar condicionat per totes les premises
que he creat. Ser lliure i no pensar-hi. Però en un estat de
consciència, les reaccions racionals segueixen allà, on sempre,
esperant. No fos cas que el cos domines al cervell. Sembla alguna
cosa difícil i cada paraula té un fet i una història, i potser ho
prefereixo així, sempre tindré la situació entre les meves mans,
el destí serà controlat per a mi i les respostes de cada un seran
una reacció previsible del que és prèviament planificat. Visc en
una societat que els patrons segueixen a l'ordre del dia i trobar
algú a qui sorprendre és difícil.
Un controlador o
manipulador. Sí, m'ho han dit més d'un cop. L'acció de conèixer
el meu entorn, comprendre'l i preveure'l, no és tan difícil com
sembla, i al final, això t'obliga a voler sortir de la rutina per
viure noves experiències que et facin crear noves emocions o
simplement t'emocionin. La desmotivació de seguir el ritme diari,
cada cop és alguna cosa més certa, fins al punt de tenir les ganes
d'enviar-ho tot a la merda aquells dies de baixada en els quals
l'horitzó és el teu company.
Però en fi, aquestes
només són paraules que no sé si tenen sentit entre si, dites per
un boig amb afanys de proesa atrapat en un forat immòbil, del qual
no en sap sortir ni sap quan de temps porta aquí. Un boig que
necessita un altre canvi i poder tornar a triar qui és, poder
aprofitar tot el que li surt d'aquest cap i donar-li un sentit, ni
tan sols que sigui per a mi si pot ésser. Sortir d'on ara estic i
ser algú nou, poder perseguir algú que cregui necessari, com trobar
aquella dama per la qual vaig perdre el cul i acabar amb tot d'un cop
per a totes; tenir una simple resposta d'algú que ni tan sols em
coneix. Estic perdut entre els mars dels seus ulls i impregnat de la
seva bellesa -com quan els invasors espanyols van arribar a Amèrica
i van quedar fascinats per aquella ciutat- tot cobert per uns cabells
d'or i un somriure que em destrossa per dins. Per què sé bé que,
si ella em somrigués... Si ella em somrigués... Que irreal seria
aquesta mentida. Jo segueixo aquí sol davant d'una pantalla amb una
inspiració que he perdut a mig text, i encara no sé perquè
allargar més això. Necessitava que algú em llegís i no sé ni si
algú ho farà mai però aquí està, són paraules dites per un boig
amb afanys de proesa.
Firmat: T...
