Mai
no t'has sentit temptat per el pecat? Aquella part més fosca de tu
que t'incita a fer el que no deus, a sentir el que no has de sentir o
a dir el que no has de dir. Aquella part més desconeguda que fa que
creguis que has de deixar-ho tot, per caure en l'abisme desmesurat de
la temptació. I és tan fàcil baixar a l'infern... Sobretot quan
n'estas temptat. Quan realment hi ha una guerra interior que et fa
dubtar, et desconcentra, et descontrola. Aquestes contradiccions
interiors em fan dubtar del que realment pot arribar a ser i
comportar deixar-se guanyar. Si en realitat avui acabarà tot, o
començarà de nou. Com ho puc saber sinó, intentant-ho?
L'adrenalina em puja lentament. És com un formigueig intens,
penetrant, inquietant. Tanco els ulls i inspiro profundament. Dins el
meu cap hi ha una bateria marcant-me el ritme. Conto: un, dos,
tres... I llavors, em llanço. Em deixo temptar i em llanço a
l'abisme del pecat. Un cop em deixo caure em sento lliure, salvatge,
independent, com un tigre. Un tigre majestuós i elegant, sofisticat
i perillós. Però lliure perquè estic deixant-me anar. Potser pel
mal camí, i prenent decisions incorrectes. Però és massa complicat
controlar els meus dimonis interiors, els meus impulsos primitius.
Els que treuen la meva part animal i la separen del món real. Les
meves amigues són la supèrbia i l'avarícia; m'acompanyen la
luxúria i la gola, em controla la ira i l'enveja i se'm cala endins
la peresa. I llavors, regna al meu interior el diable. Aquell ésser
malvat, farsant i controlador. Aquell qui ha aconseguit que em deixi
vèncer per la temptació i cedeixi als meus pecats interiors. Aquell
inestroncable sentiment de llibertat que has descarregat un cop t'has
desencadenat d'aquelles obligacions de la societat hipòcrita actual:
dir el que no penses, no pensar el que fas i fer el que et diuen. I
llavors t'evadeixes del món real. Potser, fins i tot, massa...
-I know you know you're bad when you act like that.
