I've been crying 'cause things ain't how they used to be
Avui m'he posat a pensar i he arribat a la conclusió de que sóc una d'aquelles persones que ploren amb els pensaments, no amb les llàgrimes. En certa manera és extrany, ja que és una manera de plorar més emocional que no pas física. Però jo crec que, tot i ser metafòric a vegades, és molt més dur plorar amb pensaments. És aquella sensació de necessitar tancar-te en una habitació per poder autocompadir-te de tu mateix i tenir música de fons que t'enfonsi més en la misèria. Plorar amb pensaments és molt metafòric però en certa manera és el millor mètode per passar les depressions.
Les depressions o baixades d'ànim són elementals en la nostra existència. Què seria de nosaltres si tot estigués bé permanentment? No madurariem, no evolucionariem i no necessitariem superar obstacles. La superació d'un mateix és bàsica, ja que si hem vingut al món per morir, com a mínim hauriem de marxar amb alguna cosa apresa i com a millor persona. Plorar amb pensaments t'ajuda a ser qui ets, i si no ho has fet mai, et convido a fer-ho.
-¿Y qué si el mundo no me necesita? Yo no necesito al mundo
