Qui és intel·ligent no intenta revisar el que ha passat i ha marxat, però quan la mateixa merda es repeteix dia rere dia, és difícil, per no dir impossible, no revisar el passat, no intentar arreglar els errors. Sempre la mateixa rutina: despertar-te, institut, deures, dormir. Massa monotonia a qui ningú li interessa desfer. Tothom es queixa del mateix, però cap persona ho intenta arreglar.
Però quan te'n adones que passa el temps, i la realitat et colpeja, aquest cop és el més dur que et poden donar. Ja res és igual que abans, la realitat no és la mateixa. Tothom ha canviat, i tu amb ells. Has de prendre decisions. I no és senzill, res és senzill.
Ultimament porto sempre aquell somriure que fa més mal que alegria. Aquell somriure assajar que tothom veu real i que només tu saps que és fals. I quan sento que cada cop queda menys temps per prendre decisions, em sento frustrada, impotent. No sé que fer, si el que crec o el que sento. I per molt que sembli el mateix, no ho és. I decepcionaré a algú faci el que faci. He de decepcionar als altres, o he de decepcionar-me a mi mateixa?
-El tiempo no és sino, el espacio entre recuerdos.
