La ràbia que sento ara mateix dins meu és com una impotència que em recorre. La causa és simple: no poder fer res quan sents que has de fer més. A mi també em tranquilitza l'aire fresc, crec que és quan penso millor. Quan crec que prenc les decisions correctes, les adequades. Potser m'equivoco amb el que faig, però sempre acabo fent el que sento. I en el fons, fer el que sents és el correcte. Normalment les coses passen per alguna raó, i si fas el que fas, és l'important. No ser cínic i creure que que algú depengui de tu sigui el mateix que significar alguna cosa per aquest algú. Des de quan algú que és important et fa dependre d'ell?
Sé que he canviat, les coses canvien a partir de petits detalls, coses que potser en el seu moment et semblen insignificants, però passa el temps, i te'n adones que no ho eren. Que aquells petits detalls han acabat resultant molt més grans del que semblaven. I normalment les grans persones són les que fan que canviis. Les que fan que t'adonis que sense elles, seguiries siguent el mateix d'abans. Canviar no sempre és dolent, i si no canvies no evoluciones. Si no canvies com ets, no pretenguis ser un superheroi i reformar el món. Perquè et quedes estancant en la rutina, i siguem realistes, no hi ha res més mortificant que la rutina.
-En el mundo hay gente que, incapaz de elevarse una pulgada, mira de alzarse sobre las ruinas de los demás.
